apacepv.org

  • Augmenta la mida de la font
  • Mida de la font per defecte
  • Disminueix la mida de la font
Home Opinió Articles Política migratòria sense equitat (1)

Política migratòria sense equitat (1)

Correu electrònic Imprimeix PDF

Estimats companys, açò és una part d’un escrit meu sobre les polítiques econòmiques conservadores i socialistes. Plantege una hipòtesi no usual sobre la política migratòria passada que pesa i no poc en la situació actual. Agrairia les vostres opinions sobre els meus arguments. El meu correu és: Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

Política migratòria sense equitat (1)

L’acceptació d’immigrants en una economia respon a les necessitats de treball, satisfer-les permeten fer créixer l’economia receptora. Des del punt de vista de l’economia, una política migratòria a fi que sigui desitjable ha de millorar la distribució de la renda o, almenys, fer que es mantingui. Això implica que les condicions econòmiques (salaris, oportunitats de treball, protecció social...) dels segments socials que són els més modestos o vulnerables no empitjorin. Com a política migratòria hem d’entendre les normes i pràctiques relatives a l’admissió d’estrangers. Conseqüentment, les polítiques migratòries adients són les que proporcionen al llarg del temps oportunitats de benestar per a tots: als nouvinguts i a la població de l’estat receptor. Els economistes diem que l’efecte de la política econòmica sobre la distribució de la renda ha de ser equitatiu, açò s’entén molt bé si diem que l’efecte de la millora d’uns no impliqui l’empitjorament d’uns altres. Per tal d’aconseguir l’anterior, la política migratòria ha tenir en compte les característiques de cada economia, això vol dir no pot ser en totes bandes igual perquè la capacitat de crear ocupació amb continuïtat és distinta segons les economies. Convé posar en clar que els governs són els que regulen la immigració, n’és la seua responsabilitat i els fluxos migratoris responen als incentius que estableixen les autoritats amb les normes i la seva aplicació. La responsabilitat dels efectes d’aquesta política no és dels immigrants com afirmen les ideologies xenòfobes.

Un coneixement elemental d’economia és que l’activitat econòmica és cíclica, una etapa de creixement és seguida més prompte o més tard per una de recessió o estancament que pot arribar a ser més o menys intensa. En l’etapa de recessió hi ha menor disponibilitat de llocs de treball i d’altres oportunitats econòmiques com per exemple l’autocupació del petit comerç. Per a alguns sectors de l’economia receptora pot significar un empitjorament de la distribució de la renda o empobriment si les oportunitats econòmiques més escasses s’han de repartir entre més gent. Açò podria evitar-se per l’acció pública si disposés de recursos i voluntat per a compensar els que poden perdre en aquesta fase adversa. Un altre coneixement no específic de l’economia és gestionar gradualment els canvis en els fenòmens socials i econòmics

Cal subratllar que l’anàlisi econòmica no té a veure amb les posicions extremes sobre la qüestió. Així, des de postures xenòfobes defensen impedir l’entrada d’immigrants i, en el seu cas, fer-ne expulsions massives; d’altres, d’una manera prou passional, fan una lloança de la contínua arribada d’immigrants tant de forma legal com il·legal com a un mitjà de desenvolupar una idíl·lica societat multicultural. Hi cal dir que els recursos són limitats i, per això, en les decisions econòmiques cal preguntar-se qui són els que guanyen i qui són els que perden, sobretot quan com en aquest cas són decisions que afecten a molta gent.

És un fet que els països rics amb les seves polítiques fan que només un nombre limitat de treballadors procedents de països pobres puguen entrar-hi de forma legal i treballar. La majoria dels governs tendeixen a ser prudents perquè en la fase adversa de l’economia poden produir-se problemes d’equitat i associades a fortes tensions socials. Ara que els nostres joves emigren ens adonem que la majoria dels països tenen polítiques selectives i vinculades al llarg termini, però abans també ho eren. Suècia i Noruega són països que es mostren solidaris amb els problemes del tercer món fent aportacions considerables en termes de la seva riquesa, però tenen polítiques migratòries molt restrictives i alhora són sensibles a atorgar asil als refugiats per causes com les guerres, persecució política... Sobresurt el cas dels EUA que mostren un flux continu d’immigració perquè és una economia molt flexible en la que la capacitat de recuperació a les crisis és molt ràpida i, per tant, l’ocupació creix amb força. A més, la taxa d’atur nordamericana se situa en un nivell molt baix en relació amb les economies europees. Els governs democràtics tenen compte que un cop atorgats uns drets no deuen adoptar mesures retroactives com reclamen les ideologies xenòfobes.

(Com he esmentat al principi) hem de jutjar les decisions amb perspectiva i no amb retrospectiva quan les coses ja han passat. Per tant, cal partir dels elements de domini públic –dades, coneixements econòmics usuals, experiències d’altres països...- quan en 2005 el govern de Zapatero adopta les decisions al respecte, cosa que ens permetrà traure conclusions fonamentades. Primer, l’economia espanyola presenta unes característiques particulars que s’havien de tenir en compte en la política d’immigració. Calia emigració però calia pensar en quines ocupacions, i tenir ben present el futur i això incidia en el com s’havia de fer. Segon, era ben conegut una regularitat de l’economia espanyola segons la qual en les etapes de contracció econòmica l’economia espanyola destrueix amb intensitat molts llocs de treball, cosa que no s’esdevenia amb el mercat de treball de les altres economies europees, on en la recessió la destrucció de llocs de treball és molt menor. Era de coneixement públic que en el cicle econòmic anterior l’economia espanyola havia tingut una taxa d’atur del 23 % l’any 93 i s’havia mantingut alta fins el 1997.

Els fets són que Espanya va registrar “la taxa de creixement més ràpida en l'OCDE de la població nascuda a l'estranger durant un període curt des de la Segona Guerra Mundial” (OCDE, 2010). Així el ritme d'assentament estranger es va accelerar vertiginosament en el període 2000-2005, en què es va assolir una intensitat anual de 16,8 estrangers per cada 1.000 habitants. A partir de 2005 el flux migratori va continuar de forma massiva fins i tot després de la crisi de 2008. Països com Irlanda o Itàlia també van veure augments importants de la població immigrant però no es van apropar a la velocitat de l'augment que va tenir lloc a Espanya. Espanya va esdevenir un dels principals receptors mundials d'immigració, al costat dels Estats Units i Alemanya. ¿Però són comparables l’economia germana amb l’espanyola?.A Espanya durant els dos últims lustres la proporció d'estrangers s'ha elevat fins a representar en 2013 en xifres absolutes 5,7 milions de persones, de manera que Espanya s'ha convertit en el segon membre de la Unió Europea (UE-27), darrere d'Alemanya, per nombre de residents estrangers. Les estadístiques demogràfiques disponibles expressaven una tendències i un canvis de vertigen en aquest fenomen.

Adrià Girbés

Darrera actualització de dilluns, 26 de gener de 2015 11:06  

Entitats col·laboradores

Bàner

Notícies flash