apacepv.org

  • Augmenta la mida de la font
  • Mida de la font per defecte
  • Disminueix la mida de la font
Home Opinió Articles Balances fiscals, interessos i ideologies

Balances fiscals, interessos i ideologies

Correu electrònic Imprimeix PDF

Balances fiscals, interessos i ideologies

Algunes paraules i xifres que afecten moltíssim  la nostra vida capten poc l’atenció a causa del seu aspecte  tècnic i  abstracte. Una d’aquestes paraules és el saldo negatiu de la balança fiscal valenciana. El saldo fiscal -definit senzillament- :és la diferència entre la despesa de l’administració central en un territori  i els impostos que paguen en aquest  territori. Si és negatiu vol dir que reben menys del que paguen i això implica que altres territoris reben més que paguen. La justificació oficial del dèficit fiscal o saldo negatiu és que les comunitats riques tenen un dèficit per a millorar la renda per càpita de les pobres. El cas valencià desmenteix completament aquest principi: la renda per càpita valenciana és inferior a altres autonomies que obtenen superàvit fiscal i un millor finançament per habitant,  tenim menys renda i en transferim a altres que en tenen més. Açò és una singularitat humiliant i amb  conseqüències econòmiques i socials molt negatives. Pot afirmar-se que l’impacte de la crisi no seria tan acusat amb un saldo més o menys equilibrat. Açò significaria  per als  qui habitem aquest territori  més treball públic i menor ocurrència de coses com  perdre la faena, impagaments, tancament d’empreses, ... Els dèficits   ens causen  pitjor sanitat i educació, i també infraestructures amb més risc d’accidents, més lentes i  més costoses per a empreses i famílies que en les comunitats on açò no té lloc. S’han publicat estudis acadèmics de les balances fiscals, encara que no de tots els anys almenys d’uns quants que permeten fer-nos una idea de les enormes  xifres negatives en el cas nostre. Els governs centrals sempre s’han resistit i hi han accedit sota pressió parlamentària. Primerament, l’Institut d’Estudis Fiscals  va publicar l’any 2010  les balances  fiscals   de totes les comunitats corresponents a l’any 2005 com s’apliquen dues metodologies  donen dos resultats per a cada comunitat. En el cas valencià apareixen  dos dèficits: 2.849  i 5.593 milions d’euros xifres que corresponen, respectivament, a les metodologies: corrent o flux monetari i càrrega-benefici. La  diferència  entre les dues és considerable i té a vore  en com atribuir les despeses de l’administració central: si es fa segons el territori on es realitzen s’anomena criteri del corrent (o flux) monetari, si és  en funció dels beneficis potencials per a qui es fan les despeses és diu criteri de càrrega-benefici. Per a nosaltres els dos criteris donen saldo negatiu, però el mètode del corrent monetari quasi duplica el saldo del de càrrega-benefici. Els comptes basats en la metodologia càrrega-benefici suposen que les despeses públiques  (com  la d’un ministre) beneficien tots els ciutadans de la mateixa manera perquè  és un servei  per a tots els ciutadans. Això fa que assignen la major part de les despeses que es fan a Madrid a les altres comunitats. En canvi,  segons el mètode del corrent monetari  el que interessa és l’impacte monetari o macroeconòmic, és a dir la capacitat de crear activitat econòmica i ocupació d’aquestes despeses,  les quals generen negoci sobretot on es fan. Encara que no hi pot haver una precisió d’on es gasta cada euro resulta un supòsit  raonablement aproximat.

El segon estudi oficial de balances fiscals ha estat publicat enguany i  referit a xifres de  l’any 2011. És un encàrrec del ministre d’Hisenda  realitzat per un grup d’experts dirigit per Angel  De La fuente, membre del Consejo Superior de Investigaciones Cientíticas (CSIC). És important dir  que també dona un resultat negatiu per al nostre territori: dos mil  milions d’euros. Però algunes circumstàncies que envolten a la interpretació i difusió d’aquests números són importants.  L’actuació ministerial ha estat criticada per altres investigadors perquè siguent un estudi oficial pagat per tots els ciutadans  només aplica el criteri de càrrega-benefici i -també- perquè les dades utilitzades en aquest estudi no estan disponibles per a altres investigadors. Així, el mètode de càrrega-benefici  imputa a tots els ciutadans de l'Estat les inversions que es fan, per exemple, al Museu del Prado, a l'Aeroport de Barajas o RTVE.  Aquest mètode eleva el saldo  fiscal negatiu del centre i redueix el dèficit  d’altres comunitats, com és el cas nostre. Segons De la Fuente, el 85% d’aquestes despeses es fan per als qui no resideixen a Madrid i, per tant, no s’assignen a Madrid.  Si el 85% de les despeses que es fan a Madrid s’assignen a les altres comunitats, resulta que Madrid paga molt i no rep tant.  Inversament, en l’altre mètode -corrent monetari-  les despeses que es fan a Madrid,    generen negoci  i tenen un impacte de diner a Madrid, per tant, el dèficit d’aquesta comunitat es reduirà. Així,  el salari d’un ministre o d’un periodista de RTVE  es gasten a Madrid i beneficien els  negocis d’allà, on -per exemple-  té lloc la compra  de vivenda o de cotxe.

Xavier Sala-i-Martin -catedràtic de la Universitat de Columbia- un dels economistes d’ací de més prestigi al món-  diu  que el dèficit de Madrid no és comparable a la resta i que l’estudi oficial sembla ser fet per a poder dir que els altres dèficits no són tan grossos com s’afirma. Altres investigadors  diuen que és  molt arbitrari dir que tota la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera com suposa De la Fuente, perquè  un economista professional no ha de confondre les seues preferències amb les de la gent com fa el mètode de l’encàrrec ministerial. Conve tindre present un conjunt de càlculs de flux monetari  des de 1991 al 2004 realitzat per Antoni Castells , A. Fernandez i altres la suma dels quals dona un dèficit acumulat de vint-i-cin mil milions d’euros  per a la nostra autonomia.

Una de les causes del saldos fiscals negatius és  el finançament autonòmic valencià que mostra dèficits acusats perquè els  ingressos se situen substancialment per sota de les altres autonomies des de fa vint-i-cinc anys quan la despesa per habitant autonòmica és la més  baixa. Una altra de les causes és la inversió pública de l’estat en el nostre territori en conjunt inferior al pes de la població  o  bé al pib en el conjunt estatal.

Més encara, després d’utilizar la metodología que redueix el dèficit fiscal valencià i d’altres comunitats  De la Fuente resta quasi tota  importància als saldos negatius del  seu informe.  No causa sorpresa  que coincidisca amb un punt de vista polític, del que li ho ha encarregat i  qui li paga (amb diner de tots).

Voltant aquest assumpte constatem que tant els interessos econòmics com  l’exercici del poder a Madrid  estan per damunt de   consideracions d’equitat i d’imparcialitat. Ara sense senyal de rectificació, en el projecte de pressupostos generals de l’estat de 2015  el percentatge  d’inversió pública estatal està per sota del percentatge del PIB valencià sobre el total. Per contra, en els  mateixos pressupostos   consten 204 milions per a la línia Madrid-Frontera Portuguesa, a pesar que els portuguesos han advertit rotundament que no tenen intenció (excel·lent criteri) de fer la seua part fins a Lisboa. Tirar  diner en el centre està per damunt de les necessitats de la perifèria. Hauria de ser la UE.

Tota aquesta arbitrarietat  no té visibilitat pública perquè els mitjans de comunicació del centre  amb bona sintonia amb  els interessos econòmics i polítics del mateix lloc tenen molta influència i  dicten allò que és important i per tant el que pot portar camí d’abordar-se  i el que no. Cal  posar de relleu  que aquests interesssos econòmics expliquen molt  aquest  nacionalisme tan accentuat i inflexible que es manifesta al centre.

El ministre d’Hisenda acaba de dir que el sistema de finançament canviarà quan  es recupere l’economia. Ara que  les necessitats són més acusades és quan és més urgent reformar-lo que quan l’economia funciona bé. Ja se sap que quan una cosa no es vol resoldre la resposta és diferir-la cap al futur. Pel nostre costat,  una societat amb interessos comuns i justos no pot acceptar aquest estat de coses que ens afecta a nosaltres i a  les generacions futures i, per tant, ha de reclamar  una actuació de l’estat   equitatitiva i sense parcialitat.

Adrià Girbés

Darrera actualització de dilluns, 20 d'octubre de 2014 18:08  

Entitats col·laboradores

Bàner

Notícies flash