apacepv.org

  • Augmenta la mida de la font
  • Mida de la font per defecte
  • Disminueix la mida de la font
Home Opinió Articles Mites Grecs (i nostres)

Mites Grecs (i nostres)

Correu electrònic Imprimeix PDF

Les eleccions d’aquest diumenge del vint de setembre són una bona ocasió per a considerar alguns mites sobre Grècia i, indirectament, sobre nosaltres. Així creure que els crèdits concedits a Grècia són posseïts per inversors privats com bancs, fondos d’inversió, companyies d’assegurances… el que s’anomena “mercats financers” és un mite. Ben al contrari, són institucions públiques, principalment els governs europeus i el BCE, i el FMI en molta menor mida. Totes aquestes institucions sumen el setanta per cent dels préstecs a Grècia.

En els dos rescats, 2010 i 2012, Grècia ha rebut 240.000 milions públics i també ha aconseguit allargar els períodes de devolució dels préstecs a trenta anys i amb taxes d'interès de l’u i mig per cent. A més de la xifra anterior, cal tenir en compte els vuitanta quatre mil milions que es preveu atorgar en el tercer rescat si hi ha acord entre les parts. Hem de tindre en compte que l’endeutament públic de Grècia s’acosta al 180 % del seu pib.

Un altre mite és que no hi ha  hagut perdó del deute grec. En 2012 el deute de Grècia va ser reduït en cent mil milions d’euros. Certament, bona part dels creditors privats de Grècia (bancs europeus i també grecs) van ser rescatats amb fons públics, però hagueren d’acceptar una reducció de més del cinquanta per cent en el valor dels crèdits. Per tant, s’han imposat pèrdues considerables al sector financer privat. Una mida de les xifres grosses: diguem que per a una família grega de quatre persones el perdó és prop de quaranta mil euros.

Considerem que si Grècia no torna diner -cosa gairebé segura segons els experts- aquest forat es finançarà per una combinació d’impostos i/o d’augment de la despesa pública en les economies prestamistes. Qui pagarà els impostos? quina despesa pública no podrà fer-se? són algunes preguntes que caldria tindre en compte pel que fa als crèdits impagats. A Alemanya i França els parlaments respectius són els que aproven els crèdits a Grècia. A Espanya amb la decisió governamental és prou. És una diferència important que revela dues coses: nivell democràtic i consciència del valor del diner de tots. Amb tot això, ací s’ignora totalment que l’economia espanyola és la que més esforç fa en termes relatius, és a dir considerant el pib, l’elevat endeutament públic i la taxa d’atur. Partint de l’expectativa d’una aportació de més de trenta mil milions, el supòsit d’un impagament complet equivaldria per a una família grega el perdó de dotze mil euros. Evidenciem que una cosa és la conveniència del rescat, i una altra el desconeixement a Espanya del significat de les coses públiques.

Per un altra banda, és essencial dir que hi ha factors i dades que expliquen la tragèdia hel·lena, mostrant que l'austeritat no és prou per a explicar l'enorme pèrdua de producció i llocs de treball. Grècia des de fa vint anys gastava constantment més del que obtenia amb els impostos. Durant bona part d'aquest temps, les xifres oficials de dèficit eren falses resultant després ser molt més grans. La conseqüència fou l’augment constant del deute públic i la poca credibilitat exterior dels seus governs. En efecte, el sector públic grec és ple de clientelisme (recerca de vots) més que arreu d'Europa. Hi ha molt d’amiguisme entre empreses i governs; les elits empresarials són afavorides amb exempcions d'impostos. Els guanys de les empreses com a percentatge dels seus ingressos són més alts que en altres països europeus. Els governs de dretes i d’esquerres no han actuat contra els oligopolis (fins i tot amb un ministre com Varufaquis que es declarava marxista). ¿ Algunes coses no ens resulten familiars? Fora se sabia que hi havia empleats públics que cobraven però no anaven a treballar. Fins fa ben poc, en el sistema de pensions l’edat real (no la legal) de jubilació ha estat sobre els cinquanta-cinc anys. Coneixent açò ¿què havia de pesar l’electorat alemany -principal creditor de Grècia- de rescatar l’economia grega?

Breument, l’antiausteritat en economies fortament endeutades és un mite. Si d’una banda cal polítiques distributives però molt eficients, d’un altra no pot creure’s que els creditors et concedisquen més i més diner sense reformes que de veritat afavorisquen el creixement a llarg termini. Aquest és l’assumpte real.

Adrià Girbés
Catedràtic d’Organització i Gestió Comercial

Darrera actualització de dimarts, 22 de setembre de 2015 18:39  

Entitats col·laboradores

Bàner

Notícies flash