apacepv.org

  • Augmenta la mida de la font
  • Mida de la font per defecte
  • Disminueix la mida de la font
Home Opinió Articles Globalització i desigualtat interna

Globalització i desigualtat interna

Correu electrònic Imprimeix PDF

Les polítiques econòmiques adoptades  pels distints governs per a inserir les respectives economies en la globalització han causat guanyadors i perdedors.  Existeix un enunciat  bàsic en l’economia del benestar que diu que els guanyadors d’un canvi en la política econòmica han de  compensar  els perdedors a fi que, com a mínim,  no emptijore la distribució de la renda. Es parla així del principi d’equitat que s’empra en el debat   polític.


Per la seua banda, la globalització implica econòmicament l’obertura del comerç, la globalització financera, i també els moviments migratoris. És important dir que  la globalització d’idees,  coneixements i  intercanvis culturals té molta repercussió econòmica. És conegut que els resultats sobre les economies divergeixen segons el tipus de polítiques adoptades pels respectius governs. Així, Xina ha estat el principal  guanyador de la globalització,  els seus dirigents han sabut obtindre avantatges per mitjà d’una estratègia pragmàtica i gradual que, simplificant molt, ha combinat  liberalització, i  intervenció econòmica ( tipus de canvi de iuan devaluat, subvencions, eludiment de les lleis de propietat intel·lectual...). L’efecte més important és que  ha tret de la pobresa més de cinc-cents milions de persones.  No només hi ha hagut economies endarrerides, destaquen també altres  molt desenvolupades ( Dinamarca, Suècia…) que  el xoc de la globalització ha implicat un efecte guanyador  per al  conjunt social.

Però, qui són els guanyadors a Espanya d’aquest  fenomen? Constatem  una elit domèstica connectada amb l’economia global,  tant per la producció (treballadors molt qualificats i capitalistes) com pel  seu elevat consum de béns i serveis globals. Dins de les més o menys capacitats del govern espanyol per a abordar aquest fenomen ha obrat a fi que els interessos d’algunes gran empreses  prevalguen. És important dir que els recursos (treballadors, capitals..) d’aquelles empreses que no podien competir globalment quasi no  han estat absorbits pel creixement d’aquests sectors  beneficiaris de la globalització, molts d’aquests úlitms han deslocalitzat t activitats productives aprofitant els salaris i impostos més baixos en economies poc desenvolupades.  Ací el resultatd’una ràpida   liberalització comercial  ha estat  l’agument de la desocupació, tal i com indica també per a molts països Joseph Stiglitz, premi nobel d’Economia. Molts treballadors en lloc de trobar ràpidament nova ocupació experimenten  llargs períodes de desocupació o desocupació, els  quals junt amb noves reformes laborals comporten  més ingressos i un grau de   desprotecció laboral més alt. Açò  ha  estat un facto  addicional rimportant d’augment de la pobresa.

Guanyadors i perdedors  són   també causats per algunes polítiques  domèstiques. En aquest sentit ha estat guanyador   “el capitalisme d’amics”, totes aquelles empreses que han crescut a l’ombra de les connexions amb la política i  l’elit funcionarial del centre peninsular. Açò ha comportat dosis elevades d’ineficiència econòmica que lògicament són suportades per altres,  com som nosaltres.  Des del punt de  vista territorial,  aquestes polítiques, sumant-hi , la major proporció de despesa estatal  reservada per al govern central i decidida per Cristóbal Montoro -ministre d’hisenda pública- en perjudici d’autonomies com la nostra,  fan que Madrid, principal receptor de l’impacte econòmic tant de les multinacionals espanyoles que hi tenen la seu com de la despesa estatal  haja guanyat pes en el pib i la renda espanyola. Simultàniament  a’ha anat teixint una elit política en els sucessius governs ( Aznar, Montoro, Solbes, Pizarro, Zaplana, Salgado…) que han utilitzat el  poder per a afavorir -sobretot- els interessos d’aquests sectors (i els seus personals), manifestant un escàs interés real en com podia afectar  a molts altres sectors empresarials i laborals, llevat del  sector immobiliari i financer  per motius que  són coneixement públic.

Ací són  perdedors bona part de la   classe mitjana i dels treballadors, els quals  es troben ara submergits en un devastador procès d’empobriment. Poc dubte deu haver  que per a la generació jove açò serà més acusat. La desocupació, treballs precàries  i ocupacions  de baixa productitivitat  -en l’economia informal o  com a autònoms en el xicotet comerç i els  serveis- és el destí al quan els han abocat.

La narrativa usual ha amagat que  l’empobriment d’aquests sectors també té a veure   amb la competència comercial dels països pobres i  amb la política migratòria practicada des de principi de la dècada passada.  En les polítiques econòmiques no existeix validesa universal, sinó que hi ha adequacions que depenen de  les característiuqes de cada economia. La mateixa política que en un lloc  produeix guanys en altres és nociva. Així,  d’una banda, hi ha les economies que tenen necessitats laborals per a crèixer com Alemanya, on la migració no empobreix la població situada en els nivells baixos de renda, i altres com l’espanyola, on  l’efecte és l’oposat.

Éra un fet -ben conegut professionalment- que quan baixa l’activitat econòmica en Espanya la destrucció de treball és molt intensa, aspecte que junt amb una taxa d’atur elevades fins i tot en el cicle expansiu la diferenciava d’altres economies europees. Hi ha una diferència essencial entre atribuir la culpa als emigrants i dir que la responsabilitat és de la  política migratòria massiva.Les omissios esmentades comporten la  contundent evidència   de la  massiva reducció d’oportunitats d’ocupació de molta gent, ben visible en el  turisme i  altres  serveis, per l’elevada oferta de treball  a la qual ha contribuït aquesta polítca. També té a vore l’elevada ocupació informal originat per un ritme tan ràpid i massiu.  La teoria econòmica estàndard diu que si l’oferta de treball augmenta i la demanda no segueix aquest ritme el salari baixa.

Açò ha sigut un factor addicional de  liberaltizació del mercat de treball que explícitament i implícita ha comptat amb els sindicats de treballadors. Hi ha hagut inequitat  i augment de la desigualtat, cosa que és l’oposat d’una política de benestar social.

Entre la xenofòbia i el descontrol migratori existia molt de marge per a afavorir un creixement econòmic prudent. Però tot  el   relatiu al fenomen migratori s’enfronta a un absolut moral i una mena de tabú que exclou la anàlisi i els condicionants i efectes de qualsevol fenomen social. Les bones intencions sense reflexió  causen resultats  injustos i irreversibles  i altres efectes col·laterals adversos sobre inocents que no estan en el camp de visió social.

Resumint, l’assumpte tal i com  diuen Joseph Stiglitz i Dani Rodrik -un especialista de primer nivell en política econòmica del creixement- no és poca o molta globalització, sinò com es fa la globalització.

Adrià Girbés Masià
Professor d’Economia


Darrera actualització de divendres, 6 de maig de 2016 11:16  

Entitats col·laboradores

Bàner

Notícies flash

Esperando Contenido Widget ...